La gent va i ve, però sempre es queda.
M'agrada recuperar la mateixa sensació, el mateix compartir, la gràcia i la confiança selectiva. Confiança selectiva perquè no amb tothom juguem les mateixes cartes, el millor es conèixer a què pots jugar amb cadascú. Triar confessions. Però encara millor és que, independentment de les confidencialitats que otorguis a cadascú, tots et percebin igual, tots et coneguin realment.
Per això es queden, encara que marxin i tornin a marxar.
És clar, sempre hi ha l'exepció que confirma la regla. Tu.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Tan se val dir el perdó que el confessor?
ResponElimina:_( I tant cert...
ResponEliminano! però penso que hi ha molts confessors... i segons el pecat en tries uns o altres! al cap i a la fi no busques perdó, simplement una orella.
ResponElimina